Història del C.R.I.S.
“...entitat humanitària,
científica i docent, impulsada per homes de cor esportiu..."
Climent Vidal i Solà (Fundador i primer president
del CRIS)
Ara fa
mes de cinquanta anys, el 26 d'Abril de 1954, a dos quarts de dotze
de la nit, s’aixecava l’acta fundacional del primer club
d’escafandrisme del nostre país, una entitat amb voluntat
d’aglutinar totes les persones que desitjaven participar en la
descoberta del mon submarí.
Durant
molt de temps, el CRIS va ser l'únic representant de
l'escafandrisme en la nostra societat convertint-se en una entitat
pionera i essent actualment el degà, a la Península Ibèrica, dels
centres de busseig i recerca submarina. Les noticies en la premsa
diària i les revistes il·lustrades de l’època publicaven
quotidianament les nostres actuacions.
Abans que les entitats públiques comencessin a funcionar, el CRIS
era l'únic estament civil, que desenvolupava tasques humanitàries
com si d'una moderna ONG es tractés. Aquelles persones havien fet
seu un lema dels minyons escoltes: SEMPRE A PUNT! Per recuperar un
ofegat, reparar la comporta d’una presa, trobar un avió dels
E.E.U.U. perdut al mar, recuperar un canó de bronze a Roses,
rescatar marines americans al port de Barcelona i mil coses
mes, sempre hi eren els homes del CRIS.
L’estiu del 1954, pocs mesos després de la fundació del centre, varem
realitzar el primer curs de busseig amb 59 participants inscrits. El
10 de Desembre del mateix Climent Vidal publica el “Manual de
Submarinismo”
utilitzat durant més de 20 anys tant en els cursos del CRIS com en
les activitats formatives de la marina militar nord-americana.
A dia d’avui, després de 76 cursos hem format uns 4.000
bussejadors, alguns dels quals s’han incorporat amb èxit al cos de
Bombers, la Creu Roja, Guàrdia Civil, Guàrdia Municipal o d’altres
llocs de responsabilitat en tasques de recerca i rescat. També veiem
amb satisfacció com molts d’ells són ara responsables de centres de
formació i divulgació.
L'any 1958 es va fer evident la necessitat d’una cambra de
recompressió. Després d'un petit calvari, varem aconseguir la cambreta
individual de recompressió en la que es van realitzar 23
tractaments, salvant, possiblement, algunes vides. Després vingué la
cambra hiperbàrica multiplaça. Va ser una època en la que varem haver
de lluitar en tots els fronts. A les dificultats tècniques i
econòmiques s’hi va sumar la qüestió política, dons eren moltes les
institucions que volien apropiar-se dels resultats que amb tantes
penes i treballs havíem obtingut. Actualment la cambra hiperbàrica
instal·lada a l'hospital de la Creu Roja, i dirigida pel Dr.
Desola, membre del nostre club, és a tota una institució amb un
nodrit planter de metges especialitzats en servei permanent.
El CRIS, ha estat sempre organitzat en departaments dirigits per
caps responsables i formats per uns integrants dignes d'elogi pel
seu treball desinteressat. La creació o desaparició dels
departaments és flexible depenent de la disponibilitat dels seus
components i pensant sempre en el bon funcionament del club. Les
persones que han format part d’aquesta estructura han estat sovint
mereixedores de reconeixements públics i premis que han acabat
revertint sempre en el CRIS com a entitat mare.
Al llarg dels anys hem tingut diverses seus socials. Verm passar els
primers anys al carrer Pelai fins que l’any 1974 sota la
presidència d'en Joan Turró Marès i degut a la gran quantitat de
socis, varem entendre que era necessari cercar un espai molt més gran.
Finalment amb l'Alfons Ferrer Molina de president es creà la S.A.
Casal del CRIS i varem traslladar-nos a la Masia Juncadella , en la
que per raons de la política federativa, ens hi varem instal·lar com a
llogaters.
Els temps han canviat i les llavors que varem sembrar han
fructificat. La munió d’escafandristes formats, primer en el CRIS i
de mica en mica en altres clubs que ha anat apareixent amb els anys,
han derivat en una atomització de l'oferta contant-se avui per
centenars els clubs i centres de busseig al nostre país.
Per la nostra part varem haver d’adaptar el nostre club a la nova
realitat canviant les magnífiques instal·lacions del Casal, per una
seu més petita però més d'acord a les circumstàncies que ens
envoltaven. Les possibilitats de supervivència de qualsevol entitat
són sempre proporcionals a la seva capacitat d'adaptació al medi...,
i d'això en sabem molt els bussos.
Així dons, als voltants de 1996 el club deixà el Casal i s’instal·là
en el local del carrer Còrsega per, al cap de pocs mesos,
traslladar-nos a la Ronda Sant Pere, 23, 2n.
3a., i desprès al carrer Viladomat, 141 ent. 3a (cantonada
Diputació) on, com sempre ha estat, us esperem a tots els que vulgueu
descobrir el mon submarí, i tingueu ganes de formar part d'una
entitat humanitària, científica i docent, impulsada per homes i
dones de cor esportiu.
