“…entitat humanitària, científica i docent, impulsada per homes de cor esportiu…»
Climent Vidal i Solà (Fundador i primer president del CRIS)
El 26 d’abril de 1954, a dos quarts de dotze de la nit, s’aixecava l’acta fundacional del primer club d’escafandrisme del nostre país, una entitat amb voluntat d’aglutinar totes les persones que desitjaven participar en la descoberta del mon submarí.
Durant molt de temps, el CRIS va ser l’únic representant de l’escafandrisme en la nostra societat convertint-se en una entitat pionera i essent actualment el degà, a la Península Ibèrica, dels centres de busseig i recerca submarina. Les noticies en la premsa diària i les revistes il·lustrades de l’època publicaven quotidianament les nostres actuacions.
Abans que
les entitats públiques comencessin a funcionar, el CRIS era l’únic estament
civil, que desenvolupava tasques humanitàries com si d’una moderna ONG es
tractés. Aquelles persones havien fet seu un lema dels minyons escoltes:
SEMPRE A PUNT! Per recuperar un ofegat, reparar la comporta d’una presa,
trobar un avió dels E.E.U.U. perdut al mar, recuperar un canó de bronze a
Roses, rescatar marines americans al port de Barcelona i
mil coses mes, sempre hi eren els homes del CRIS.
L’estiu del 1954, pocs mesos després de la fundació del centre, vàrem realitzar
el primer curs de busseig amb 59 participants inscrits. El 10 de Desembre
del mateix Climent Vidal publica el “Manual de
Submarinismo” utilitzat durant més de 20 anys tant
en els cursos del CRIS com en les activitats formatives de la marina militar
nord-americana.
A dia d’avui, després de molts cursos hem format a milers de bussejadors, alguns dels quals s’han incorporat amb èxit al cos de Bombers, la Creu Roja, Guàrdia Civil, Guàrdia Municipal o d’altres llocs de responsabilitat en tasques de recerca i rescat. També veiem amb satisfacció com molts d’ells són ara responsables de centres de formació i divulgació.
L’any 1958 es va fer evident la necessitat d’una cambra de recompressió. Després d’un petit calvari, vàrem aconseguir la cambreta individual de recompressió en la que es van realitzar 23 tractaments, salvant, possiblement, algunes vides. Després vingué la cambra hiperbàrica multiplaça. Va ser una època en la que vàrem haver de lluitar en tots els fronts. A les dificultats tècniques i econòmiques s’hi va sumar la qüestió política, dons eren moltes les institucions que volien apropiar-se dels resultats que amb tantes penes i treballs havíem obtingut. Actualment la cambra hiperbàrica instal·lada a l’hospital Moisès Broggi a Sant Joan Despí, Barcelona, i gestionada per CRIS-UNITAT DE TERAPÈUTICA HIPERBÀRICA, és tota una institució amb un nodrit planter de metges especialitzats en servei permanent.
El CRIS, ha estat sempre organitzat en departaments dirigits per caps responsables i formats per uns integrants dignes d’elogi pel seu treball desinteressat. La creació o desaparició dels departaments és flexible depenent de la disponibilitat dels seus components i pensant sempre en el bon funcionament del club. Les persones que han format part d’aquesta estructura han estat sovint mereixedores de reconeixements públics i premis que han acabat revertint sempre en el CRIS com a entitat mare.
Els temps han canviat i les llavors que vàrem sembrar han fructificat. La munió d’escafandristes formats, primer en el CRIS i de mica en mica en altres clubs que ha anat apareixent amb els anys, han derivat en una atomització de l’oferta contant-ne avui per centenars els clubs i centres de busseig al nostre país.
